Quan era petit, Pablo Roso pensava que ses illes flotaven enmig del mar i que podia travessar Eivissa bussejant per sota. Amb 8 anys va intentar comprovar-ho, però com més aire agafava més flotava i mai va poder enfonsar-se prou.

Flotar implica, també, viure amb certa deriva, habitar un estat d'imprecisió. La memòria col·lectiva, és a dir, les imatges i els relats que la conformen, funciona igual que l'illa dels sus seus 8 anys: s'articula sobre la base d'una flotació pròpia. No obstant això, si assumim la imatge que la nostra llar -i, per tant, la nostra història- tenen una mica de flotació, haurem de preguntar-nos què (o qui) manté una illa a la superfície.

La seva instal·lació és un exercici amb imatges que dialoguen sobre el que surt a la superfície i el que s'enfonsa en un territori travessat per l'apnea de la seva pròpia memòria.